Solana de Beneixama

Sierra de la Solana de Beneixama, País Valencià
25 de junio de 2010

Vista desde la carretera que une Beneixama con Banyeres de Mariola, parece una sierra poco interesante. Desde esa perspectiva, vemos la cara más desoladora de esta montaña, se muestra su «solana», la cara sur en la que básicamente encontramos monte bajo. Pocos sospechan que tras esa solana se esconde un extenso pinar -muy mermado por los incendios- que cubre un vasto altiplano drenado por pequeños barrancos.  La Solana de Beneixama y l’Ombria de Fontanars son sin duda unas sierras desconocidas para muchos montañeros de la zona.

Beneixama

Aprovechamos que el sol todavía nos respeta en los primeros días del verano, para dar un largo paseo -de más de 20 kilómetros- por las magníficas sendas de estas sierras que apenas superan los 1000 m. de altura.

Me levanto en Linares. Antes de iniciar la ruta tengo que recorrer unos 350 kms. en coche, no es lo ideal pero es lo que hay.  Había quedado con Dani a las 9 en la ermita de San Isidro en Baneixama, pero las obras que encuentro en la carretera, cerca de El Robledo, hacen que me retrase más de media hora. Cuando llego, encuentro a Dani casi dormido, una buena forma de aprovechar el tiempo de espera. Preparamos los trastos y nos lanzamos a explorar esta sierra. La Solana de Beneixama se presenta inédita para nosotros.

Buscando el Refugio de Rita

Hacemos una rápida visita a la ermita y salimos en búsqueda del Refugio de Rita. Ascendemos por una senda que entre pinos y enebros  nos lleva hasta la Replana de Rita. Aquí nos sorprende un paisaje llano, con extensos pinares de repoblación. Llegamos al refugio, lo encontramos cerrado. En el pozo, la cota del agua está altísima, señal de que el nivel freático se encuentra muy recuperado después de la enorme nevada de este pasado invierno.

Pozo del refugio de Rita.

A partir de aquí comienza nuestro disfrute con las sendas. Enlazamos una tras otra, cada una con su belleza propia. Particularmente yo me quedo con la senda dels Enginyers -los Ingenieros-, perfectamente trazada, con sus muretes de mampostería para salvar desniveles. Me recuerda a aquellas caminos arrieros que debieron existir en las sierras de Cazorla, Segura, etc. y que prácticamente han desaparecido. Como hubieran desaparecido estas de no haber sido por la iniciativa del la gente del Grup de Muntanya de Beneixama, que recuperó estos caminos  del olvido y los restauró para disfrute de excursionistas. Ojalá cundiera el ejemplo de esta gente en otras zonas.

Por la senda de la Mollonera.

Sin darnos cuenta nos hemos plantado en la casa dels Enginyers, y de ahí en un salto hasta la Font de Gamellons. Un rincón exuberante de vegetación y agua. Encontramos todo lo necesario para comer tranquilos y a la sombra. Pasamos un buen rato disfrutando de la soledad del lugar.

Casa de Enginyers

Por desgracia, estas sendas tan bien recuperadas tienen ahora un enemigo: Las bicicletas. A decir verdad las bicis en si no son un peligro -si no hay masificación-. El problema es que siempre hay inconscientes que se divierten realizando descensos en los que al parecer lo divertido es hacer las típicas  derrapaditas.  Una absurda moda que está destrozando muchas sendas que no cuentan con ningún tipo de protección legal. Todo ello por no hablar de los  moteros  practicantes  de enduro, auténticos terroristas de las sendas. Una pintada en el muro de los paelleros de la Font dels Gamellons hace una alusión directa esta problemática.

Font dels Gamellons.
Cada uno mira por lo suyo.

Una vez repuestas las fuerzas volvemos hacia Beneixama. Tras una breve incursión en la provincia de Valencia -con el absurdo que supone las divisiones administrativas provinciales-, entramos de nuevo en la de Alicante. Ascendemos como no por hermosas sendas.

Vuelta por la senda de Remallar.

Tenemos el privilegio de encontrar algune especia botánica explusiva de estas fechas. No obstante ayer mismo fue el día de San Juan. Por suerte para nosotros, el monte a pesar de los primeros calores todavía esta verde.

Pinyeta de Sant Joan.

Llegamos hasta la torre de Blanquinal. Aquí encontramos una gran torre-mirador realizada a base de traviesas de vía de tren. Tanto Dani como yo intentamos subir hasta plataforma a través de la escalera pero ninguno de los dos lo conseguimos. El vértigo puede con nosotros. Vemos la torre y las mesas, pero nos falta el refugio… el refugio ha desaparecido. ¿Alguien sabe algo?

Torre de Blanquinal.

Se nos acaba el paseo. Duro por la distancia recorrida y por el calor que al final ha apretado bastante. Unas nubes de evolución amenazan lluvia. Descendemos de nuevo hacia San Isidro. Vamos dejando atrás las vistas a la plana de Beneixama y a la Fontanella. Debemos descansar, puesto que mañana toca otro maratón montañero. Como dice el refrán: Sarna con gusto, no pica.

Lagartija

fotos

text en valencià

Vista des de la carretera que uneix Beneixama amb Banyeres de Mariola, sembla una serra poc interessant. Des d’aquesta perspectiva, veiem la cara més desoladora d’aquesta muntanya, es mostra la seva «solana», la cara sud en la qual bàsicament trobem bosc baix. Pocs sospiten que després d’aquesta solana s’amaga un extens pinar -molt minvat pels incendis- que cobreix una bast altiplà drenat per petits barrancs. La Solana de Beneixama i l’Ombria de Fontanars són sens dubte unes serres desconegudes per a molts muntanyencs de la zona.

Aprofitem que el sol encara ens respecta en els primers dies de l’estiu, per donar un llarg passeig -de més de 20 quilòmetres- per les magnífiques sengles d’aquestes serres que a penes superen els 1.000 m. d’alçada.

Em desperte a Linares. Abans d’iniciar la ruta he de recórrer uns 350 km. en cotxe, no és l’ideal però és el que hi ha. Havia quedat amb Dani a les 9 a l’ermita de Sant Isidre a Baneixama, però les obres que trobe a la carretera, a prop del Robledo, fan que em retarde més de mitja hora. Quan arribe, trobe a Dani gairebé adormit, una bona manera d’aprofitar el temps d’espera. Preparem els trastos i ens llancem  a explorar aquesta serra. La Solana de Beneixama es presenta inèdita per a nosaltres.

Fem una ràpida visita a l’ermita i sortim a la recerca del Refugi de Rita. Ascendim per un camí que entre pins i ginebres ens porta fins a la Replana de Rita. Aquí ens sorprèn un paisatge pla, amb extenses pinedes de repoblació. Arribem al refugi, el trobem tancat. Al pou, la cota de l’aigua està altíssima, senyal que el nivell freàtic es troba molt recuperat després de l’enorme nevada d’aquest passat hivern.

A partir d’ací comença el nostre gaudir amb les sendes. Enllacem una darrere l’altra, cadascuna amb la seva bellesa pròpia. Particularment jo em quede amb la senda dels Enginyers, perfectament traçada, amb els seus murets de maçoneria per salvar desnivells. Em recorda a aquelles camins traginers que van haver existir en les serres de Cazorla, Segura, etc. i que pràcticament han desaparegut. Com haguessin desaparegut aquestes de no haver estat per la iniciativa del la gent del Grup de Muntanya de Beneixama, que va recuperar aquests camins de l’oblit i els va restaurar per a gaudi d’excursionistes. Tant de bo s’estengués l’exemple d’aquesta gent en altres zones.

Sense adonar-nos ens hem plantat a la casa dels Enginyers, i d’ací a un salt fins a la Font de Gamellons. Un racó exuberant de vegetació i aigua. Trobem tot el necessari per menjar tranquils i a l’ombra. Passem una bona estona gaudint de la soledat del lloc

Per desgràcia, aquestes sendes així recuperades tenen ara un enemic: Les bicicletes. En realitat les bicis en si no són un perill -si no hi ha massificació-. El problema és que sempre hi ha inconscients que es diverteixen realitzant descensos en què pel que sembla el divertit és fer les típiques derrapadetes. Una absurda moda que està destrossant moltes sengles que no compten amb cap tipus de protecció legal. Tot això per no parlar dels motards practicants d’endur, autèntics terroristes de les sendes. Una pintada en el mur dels paellers de la Font dels Gamellons fa una al.lusió directa aquesta problemàtica.

Una vegada respostes les forces tornem cap a Beneixama. Després d’una breu incursió a la província de València -amb l’absurd que suposa les divisions administratives provincials-, entrem de nou en la d’Alacant. Ascendim com no per belles sendes.

Tenim el privilegi de trobar alguna espècie botànica explusiva d’aquestes dates. No obstant això ahir mateix va ser el dia de Sant Joan. Per sort per a nosaltres, la muntanya tot i els primers calors encara aquesta verd.

Arribem fins a la torre de Blanquinal. Aquí trobem una gran torre-mirador realitzada a base de travesses de via de tren. Tant Dani com jo intentem pujar fins plataforma a través de l’escala però cap dels dos ho aconseguim. El vertigen pot amb nosaltres. Veiem la torre i les taules, però ens falta el refugi … el refugi ha desaparegut. Algú sap alguna cosa?

Se’ns acaba el passeig. Dur per la distància recorreguda i per la calor que al final ha apretat força. Uns núvols d’evolució amenacen pluja. Descendim de nou cap Sant Isidre. Anem deixant enrere les vistes a la plana de Beneixama ia la Fontanella. Hem de descansar, ja que demà toca altre marató muntanyenc. Com diu el refrany: Sarna amb gust, no pica.

11 comentarios

  1. messner
    5 agosto, 2010
    Responder

    Una buena ruta Jordi, no todo han de ser grandes cimas para disfrutar de un día de campo.
    La idea de recuperar viejas sendas es magnífica, ojala cunda el ejemplo.

    Un saludo.

    • 7 agosto, 2010
      Responder

      Ojalá Paco, Ojalá cunda ese ejemplo… La Sierra de Segura -por ejemplo- podría ser un auténtico paraíso para el senderismo. El problema es que no hay voluntad desde la administración… prefieren que sea un paraíso para los cazadores -por ejemplo-. Deben pensar que son visitantes más rentables.

  2. escanyavelles
    5 agosto, 2010
    Responder

    M’ha agradat aquesta ruta, si no vaig errat hi han algunes vies d’escalada equipades per aquesta zona.
    La propera vegada que aneu aviseu-me, algú a de pijar aquesta torre, jejeje. Mira que sou….

    Be, l’important que volia comentar-te. Crec que ja ho vaig comentar a una ruta que vas fer temps enrere per un antic camí de miners, però el fet es que m’agraden molt aquestes rutes on es combina natura i emprenta humana de temps passat. Et dona una visió molt crua del pas del temps i del canvi que ha sofert el territori. Aquestes rutes semblen els camins naturals de comunicació entre les valls d’Ontinyent i Almansa amb les de lìnterior ja que la resta de serres que ens envolten son de mes alçada i mes dures de creuar.
    La foto de Beneixama es genial, el camí que marquen els cipressos des de l’esglesia fins el cementiri es clarisima, segurament igual a com la van pensar en crear el poble.
    Tot aquest «rollo» per comentar-te que mes que bones fotos (que també) m’agrada molt la tria que fas a l’hora disparar, saps escollir molt be com mostrar allò que defineix el territori que trapitges. Felicitats
    Una mica llarg, em sap greu.

    • 7 agosto, 2010
      Responder

      Vas ben encaminat… a la primera foto dani camina junt a unes d’eixes vies d’escalada, molt prop de la font de gamellons, al terme d’ontinyent.

      T’anime a que vages a coneixer eixa serra, et sorprendrà!!

      per altra banda, gràcies pels cumplits
      salut

  3. 9 agosto, 2010
    Responder

    Tengo pendiente esta ruta desde hace tiempo, pero como bien dices, desde la carretera no parece demasiado atractiva. Viendo tus fotos, veo que sí que esconde rincones que merecen la pena.

    Saludos!

    • 11 agosto, 2010
      Responder

      ya estás tardando fer… seguro que no te defrauda

      un saludo

  4. tyson
    9 agosto, 2010
    Responder

    Seguro que estos dias de vacaciones pateo esta sierra.
    Yo soy de Sax,y la desconocia,pero despues de ver esas fotos seguro que voy…
    Un saludo!!!

    • 11 agosto, 2010
      Responder

      Bienvenido tyson,
      si la vas a hacer en verano… no olvides un buen sombrero y un buen protector solar. Además de coger agua… que supuestamente la de las fuentes no es buena

      saludos

  5. 10 agosto, 2010
    Responder

    Jordi, ya hemos hablado de la problemática de las bicicletas en otras ocasiones y es verdad que es un tema espinoso… lo que siempre hay que tener presente es que no deben pagar justos por pecadores, ya sabes que hay de todo en todos los colectivos 🙂

    Por lo demás, muy chulos esos paisajes humanizados… y en cuanto a lo del madrugón es lo que toca… raro es el fin de semana en el que no me toca a mí para acercarme a Segura o Sierra Nevada 😀

    • 11 agosto, 2010
      Responder

      si claro, no olvides que yo me incluyo en el colectivo bttro… por eso me fastidia tanto lo de estos impresentables que van haciendo el cabra

      venga, un abrazote

  6. Beneixamuda
    12 diciembre, 2010
    Responder

    Potser siga massa tard, però acabe de descobrir aquest relat de la serra de Beneixama. Com a Beneixamuda, he de dir-te que el refugi es va cremar fa ja vora 5 anys. No sabem que va ser, sols que va ser per la nit i va ser intencionat. Me’n recorde de baixar de Biar per la nit i vore la serra plena de llumenetes, pareixia una fira i com duiem el 4×4 vam muntar a vore que passava. Ja estàven allí els bombers i forestals apagant-lo. Per sort, no es va cremar res més pero mira, una pena, perque el refugi venia molt be per a esmorçar a l’ombra qualsevol dia d’estiu de vigilància forestal a la torreta.

    Sense més, espere que torneu per ací per a fer rutes!!
    Un saludet.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


El periodo de verificación de reCAPTCHA ha caducado. Por favor, recarga la página.