Agost 23, 2014
Eastbourne, sud d’Anglaterra
Poc després de les 10 hora britànica. Escric aquestes mateixes lletres mentre vaig en bus pel “Seafront” -llarg passeig marítim de Brighton, aquesta ciutat costanera del sud d’Anglaterra que ja és part de la meva vida. Em dirigeix a Eastbourne, aproximadament a una hora en bus del lloc del qual em trobe. L’objectiu és arribar des del malaguanyat Pier de Eastbourne fins als penya-segats de “Beachy Head”, i gaudir de les vistes a la seva singular far.
Fa unes setmanes vaig estar amb Gina passejant per aquesta tranquil·la ciutat anglesa, situada al comtat de Sussex Oriental. El poc que vaig veure em va encantar. Ara la idea és vorejar penya-segats per arribar fins al singular far de Beachy Head. Tinc controlada la parada del bus on he de baixar. Travessant un concorregut carrer comercial arribe al “Pier” on se situa el meu punt de partida. Del recorregut tan sols sé el que he vist amb el Google Earth, a priori no deu haver massa dificultat per orientar-se, ja que semblen camins ben marcats. Com és dissabte el llarg passeig marítim de Eastbourne està molt concorregut. M’allunye del centre de la ciutat i decideix deixar el passeig per agafar la carretera que poc a poc va guanyant alçada. La ciutat acaba i comença el verd camp anglès.
El recorregut està molt ben senyalitzat. Un parell de panells amb mapes em mostren que hi ha la possibilitat de fer el passeig circular. Fantàstic, doncs pensava que l’anada i tornada serien pel mateix lloc.
El camí comença amb una forta pujada, l’única destacable del recorregut. De seguida -mirant cap enrere-, es gaudeix d’unes magnífiques vistes d’Eastbourne. Gairebé sense adonar-me’n i escollint bifurcacions per pura intuïció acabe arribant al que sembla un centre d’interpretació de l’enclavament i far de Beachy Head.
Aquí els penya-segats estan molt concorreguts, ja que es pot arribar amb cotxe i autobús. No obstant això la gentada no resta magnificència a l’enclavament.
Per fi trec el cap i … Aci està, el far, tan elegant. Té la singularitat que es troba a baix del penya-segat, es mostra emergint de l’aigua quan el normal seria que estigués situat sobre el punt més alt. Avançe buscant diferents angles per fotografiar aquesta singular construcció.
El far mesura 43 metres d’alt i va començar a funcionar a l’octubre de 1902. A l’actualitat ja no compleix la seva funció de guia per a les naus marines.
Els núvols, el verd de l’herba, el turquesa del mar al Canal de la Manxa i, per damunt de tot, el vermell i blanc amb el qual està pintat el far fan que m’entusiasme amb les fotos.
Busce un lloc per menjar. Em sente davant del mar i li done compte als entrepans de formatge. Em relaxe veient passar els vaixells. Teoritzant amb la possibilitat que en un dia clar es pugua veure França des d’aquest punt. Fins i tot tinc temps de llegir uns quants capítols de la novel·la històrica “Al-Azraq, el Blau”, de Just Sellés.
També pense amb un detall que he advertit, hi ha moltes creus amb flors al costat dels penya-segats, aquest és un lloc que escullen alguns anglesos desesperats per posar fi a la seva vida. Aproximadament, unes 20 persones es llancen des de dalt de Beachy Head cada any per acabar amb les seves vides, un costum que data del segle XVII. No obstant es tracta del promontori calcari costener més alt de Gran Bretanya, arribant als 162 metres sobre el nivell del mar.
El que s’ha dit. Estic disposat a fer el camí de tornada per un altre sender que va més enganxat als penya-segats. Per això baixe per una àmplia senda d’herba que em fa perdre molta altura en qüestió de minuts. Distingeix una altra senda que em fa l’efecte que arriba fins a una platja propera al far que he vist en alguna postal. No m’ho pense i em fique per ella..
Efectivament em porta fins al nivell del mar, l’últim salt el salva amb una empinada escala de fusta. Camíne entre enormes bitlles calcaris despresos de les parets del penya-segat. Finalment arribe a la platja. L’enclavament és espectacular, sens dubte el millor lloc del passeig. Grandiós.
Com no podia ser d’altra manera a Anglaterra, apareix la pluja. Tot just unes gotes però m’obliguen a posar-me l’impermeable. En uns minuts em plante a Eastbourne.
Aquesta vegada torne pel “Seafront”, el passeig marítim. Aquí la temperatura és més alta, torna a apetir la màniga curta. Sense problema trobe la parada del bus de Brighton. Arriba el 12A, i des de la segona planta de l’autobús acabe aquesta crònica. Gina surt a les sis de treballar, si no hi ha retard just a aquesta hora arribaré a Brighton. Un dia meravellós, com tots els que porte viscuts a Anglaterra.
Comentari